Ara llegireu un fragment d’Una hora curta un dels onze relats que formen La gent que viu al món de Maria Beneyto Cuñat (1925-2011). L’autora, contemporània de Carmelina Sánchez-Cutillas, de Mercé Rodoreda i de Maria Ibars, entre altres, inicia la seua trajectòria sota el franquisme (1939-1975), règim repressiu que va causar una gran desigualtat i discriminació sobretot per a les dones, on s’hi afegeix la censura sobre la llengua i la prohibició de publicar en català. Maria Beneyto és una de les autores més destacades al País Valencià, tant en castellà com en català. Escriu poesia, novel·la, contes i articles, en els quals empatitza amb els col·lectius més desfavorits. El seu estil realista denuncia les injustícies per qüestions de llengua, gènere, classe social o ideologia política.
En aquest relat ens presenta les dures i míseres condicions de la vida de la protagonista, Salvadora, com a representant de la vida de la classe treballadora a la ciutat:
1 “ No es trobava gens bé. El ventre li feia mal. Més cada vegada. I la
urgència de la data es feia present, apressant-la, perquè el vestit havia de
ser tramés a temps, segons va prometre. La senyoreta Mercé ja li ho havia
advertit.
5 — Podrà vosté Salvadora, en tan pocs dies? Pense en la responsabilitat
del compromís en què es fica. El vestit cal tenir-lo acabat dijous. És el dia
que combrega la nena, a les nou del matí.[...] Pense-ho bé. Si de cas vosté
no pot fer-ho, Marieta farà la faena.
És clar. Marieta no tenia cinc fills. Ni el marit sense treball. Ni havia d’atendre
10 la casa. Podia fer-ho ben còmodament.
—Però jo necessitava moltíssim aquells diners.
[...]
—Quant fa que t’has alçat? No t’he sentit. O és que no et gitares al llit anit?
—Cal acabar això. És necessari.
—Necessari? Per què?
15 —Perquè em vaig comprometre a tenir-lo avui. La nena combrega
aquest matí, què no ho saps? Per això i per cobrar-lo. I perquè hem d’estar
bé amb ells perquè et donen aquella carta de recomanació. Si
aconsegueixes aquesta feina, eixiríem un poc de penes.
Ella parlava espaiant les paraules. Apretava el dolor entre les dents sense
20 deixar de cosir. Afanyant-se.
—Escolta, Aureli, fes alçar els xiquets i endus-te’ls. Açò meu a penes no
tardarà a anar. Cal preparar-ho tot, que en acabar el vestit…
—Què és això que ja va? El part? Haver-ho dit dona! Vinga, deixa-ho tot. El
vestit se’n va a fer punyetes ara mateix i tu et fiques dins el llit. Corrents me’n
25 vaig a cridar a don Vicent.
—Que no, Aureli, deixa’m. Puc, puc encara. Emporta’t els xiquets.
—Te’n vas al llit ara mateix. I sense dir ni pruna.
—Aureli, per l’amor de Déu. Emporta-te’ls. Ves-te’n. He d’acabar-ho. Mai no
t’he demanat res, veritat? Doncs açò t’ho demane pel que més vulgues.
30 Deixa’m acabar. Puc, puc…
[...]
En eixir l’home, ella es mossegà els llavis ofegant el gemec que se li
escapava. S’aconsolava parlant en veu alta.
Beneyto, Maria, La gent que viu al món, Bromera edicions, 1997, P. 154
A continuació responeu a les següents preguntes?
- Aquest fragment del relat és un diàleg en estil directe. Quina marca tipogràfica s’utilitza per a indicar que parlen distints personatges?
- Quins són els interlocutors del primer fragment? I del segon?
- Qui és Marieta?
- Què diferencia la protagonista, Salvadora de Marieta?
- El text dialogat es caracteritza per ser espontani, s’usen oracions simples i vocabulari quotidià. També poden aparéixer oracions inacabades i és important l’entonació i la gestualització. Quines característiques d’aquestes podríeu assenyalar al text?
- En acabar podríeu llegir de nou el fragment en veu alta, representant cada personatge i donant l’entonació adequada al moment i la intensitat del fet.