1.- Llig el text.

Quan vaig conèixer en Jonàs encara no sabia que jo era homosexual. Em repenjava a la barana del ferri de Nova York, el que va a l'estàtua de la dama de cap foradat per on transiten l'assot del món, que són (som) els turistes. Feia uns minuts que mirava l'aigua marró amb pinzellades d'oli i que intentava esbrinar el nom d'una melodia que se m'havia ficat al cap –una fotesa, potser un jingle, o un desagradable tema d'algun desagradable musical–, quan en Jonàs es va posar a poc més d'un metre d'on era jo. Jo soc un tipus normal, que vol dir d'aquells que no criden l'atenció, que no són ni alts ni musculats, ni amb una forma de cap clàssica ni amb unes mans boniques. Jo soc una persona grisa, malgrat que em mortifica dir-m'ho en silenci a mi mateix, quan les teranyines del son enterboleixen les defenses. Aquell paio era tota una altra cosa. Per començar, duia barret, un d'aquells anomenats fedora, i tenia els cabells llargs, fins al lòbul de l'orella, uns cabells daurats foscos i aquella barba per afaitar que fa l'efecte que ha de ser punxeguda com l'esquena d'un eriçó; els ulls, encara no ho sabia, eren d'un blau profund. Portava botes i una jaqueta d'ant, envellida, d'aquella manera que tenen les jaquetes de dir que han trescat per la vida abans de rendir-se i anar a raure als cubells de roba per a pobres.

Soc prou idiota per adonar-me, massa tard, que l'estava mirant atònit, amb la cara de plaer inconscient que provoquen les postes de sol o les cavalettes de les òperes. Va girar lleugerament el cap i em va fitar. Devia calibrar-me, els segons en què la sang em pujava a la cara i intentava desesperadament apartar-ne els ulls.

–Em dic Jonàs.

I aleshores va somriure. Tenia un dels incisius d'or, com si fos un vell. Aquella dent devia tenir una història.

Un avió va esgarrapar el cel lletós i el ferri es va bressolar un instant, per recordar-nos que surem, que pesem i que la vida és un miracle fràgil. La dama de la llibertat s'acostava a nosaltres i les amples faldilles eren llargues i commovedores. Hi havia llumetes, flotant, arreplegant un raget de sol més enllà de l'illa. Jonàs era un bon nom i la meva engavanyadora timidesa se'n va anar amb les llumetes que atrapava l'aigua bruta i cansada.

–Soc l'Àlex.

Vam xocar les mans com dos adolescents vells. Em mirava divertit com si fóssim còmplices tàcits de fets imprevisibles. Era tan bell que ofenia la vista, com si estiguessis aprofitant-te d'un privilegi excessiu –un banquer que cobra comissions secretes, un jerarca que manté concubines legals, un sàtrapa que té armes i les fa servir, un assetjador de dones, un polític que parla i parla de responsabilitat, un lladregot que ensopega un botí digne d'un pirata– i era molt difícil desenganxar-se de la seva mirada càlida. Estic hipnotitzat. I és molt agradable.

–Què no t'encaixa? Que em digui Jonàs, que sigui català o la meva dent d'or?

–No sé si posar-te un deu en perspicàcia o posar-me a mi la llufa de la vulgaritat.

–No et mortifiquis, Àlex. És Àlex, no? No et mortifiquis mai. Es com masturbar-se sense desig. –Diu Umberto Eco que la majoria dels visitants li diuen que quina cosa més ressonant és dir-se «eco», i comenta que si algú es pot imaginar que qui porta el nom no hi ha pensat un nombre immens de vegades sense ajuda de l'infeliç que vol passar per llest.

–A què et dediques?

–Ara mateix soc en un congrés. Amb set companys, tots al ferri, allà dins bevent cervesa i fent-se passar per cosmopolites i intentant pronunciar les erres com si fossin vocals obscures. Dues són noies.

–Et dic com va això de les erres americanes: només has d'encongir la llengua cap endins. Prova-ho: digues care, o thirty...

Em feia vergonya ensenyar obertament la llengua, encongida i tot, i vaig murmurar oh, sí, funciona.

– I el congrés és...?

–Llatí.

–A Manhattan? Llatí a Manhattan?

–I tu, Jonàs, a qui mai parlaré de balenes, què fas?

–Fotografia.

–A Manhattan? Un altre fotògraf a Manhattan?

–Ningú no diu que les fotografies siguin de Manhattan.

–D’Àfrica?

Però ell va callar. Va deixar de mirar-me i va treure de la butxaca de la jaqueta d'ant gastadíssima una petaca metàl·lica i en va extreure una cigarreta llarga i prima. No va demanar permís. La va encendre. Posava un dels peus en un sortint de la barana del buc i així tenia tot l'aire d'una estrella de cinema del passat.

Ja teníem la dama a sobre quan ell va dir:

–Àlex, al carrer Vint-i-quatre amb la Primera hi ha un bar que es diu Blessy. T'hi espero avui. A les nou et va bé?

I va tirar la cigarreta a l'aigua i va entrar al vaixell, disposat a baixar-ne. Aleshores vaig veure el bony que li feia, sota la camisa, una càmera amb un objectiu prominent: dur, negre, llarg i ofensiu.

Com el meu desig. Tèrbol i incòmode.

La visita a l'illa va ser avorrida, i els comentaris estúpids. O jo estava impacient per tomar. De fet, frisava perquè fossin les nou. I estava inquiet perquè Jonàs no era enlloc, en l'illa més visitada del món. Potser t'he inventat. I he inventat el meu desig. Potser el meu desig és de gel trinxat que no fa gust de res si no hi aboques un còctel.

L'endemà, a les deu en punt, havíem de tomar a les sessions de l'American Society of Classical Languages, i els companys planificaven la nit. Hi havia tres propostes. Però jo, vaig dir, estava cansat.

–Aquest vol caçar sol, com els falcons.

Van riure amb les rialles exagerades i agressives dels qui se saben a dins de la broma i me'n vaig anar, sense esperar el col·lectiu viatge en metro que em feia sentir un escolar fent campana.

Fragment de la novel·la Jonàs d’Isabel-Clara Simó

Contesta les preguntes següents sobre el text anterior.

1. L'Àlex està dalt d’un ferri, direcció a l’estàtua de la Llibertat de Nova York. Vertader o fals? Justifica la resposta en cas que siga fals.

2. L'Àlex defineix el Jonàs com una persona normal, que no crida l’atenció.

Vertader o fals?

3. La reacció de l’Àlex, en adonar-se que el Jonàs l’observa també, és seduir-lo amb la mirada.

Vertader o fals? Justifica la resposta en cas que siga fals.

4. Quin sentiment té l’Àlex abans de presentar-s’hi?

a) Un sentiment de timidesa que, a poc a poc, desapareix.

b) Un sentiment de timidesa que, progressivament, augmenta.

c) Un sentiment d’excitació que va en augment.

5. Què fa l’Àlex a Nova York?

a) Hi ha anat perquè té un congrés de fotografia.

b) Hi ha anat perquè té un congrés de llatí.

c) Hi ha anat de viatge amb els amics.

6. A què es dedica el Jonàs?

a) És una estrella de cine.

b) És congressista.

c) És fotògraf.

7. Com se sent l’Àlex després de la proposta de cita que fa el Jonàs?

a) Térbol i incòmode perquè no vol que els amics se n’assabenten.

b) Impacient i desitjós perquè arriben les nou.

c) Inquiet per si els amics els veien quedant amb un xic.

8. Com van reaccionar els amics de l’Àlex en saber que no acudia als seus plans perquè estava cansat?

a) Amb riures i bromes.

b) Amb recriminacions.

c) Amb sorpresa perquè no era habitual en l’Àlex.

9. Qui conta els fets?

a) Un narrador omniscient.

b) Àlex.

c) Jonàs.

10. Quin és el tema principal del text?

a) El viatge a Nova York de dues persones homosexuals.

b) La visita de l’estàtua de la Llibertat de Nova York.

c) L’amor (o l’atracció física) a primera vista entre dues persones homosexuals.