- Llegeix el text següent i contesta les preguntes següents:
“Però hem de viure, ara som vius sota aquest sol, i ens passegem per la magnitud d’un món desfet, amb l’alegria del qui va a la platja propera i no ha de pensar res més sinó prendre el sol i escoltar la mateixa remor que sobreviu a les pedres i als homes i nens que hem estat.
El temporal de llevant ha buidat una mica el ventre del mar; ha abocat a la platja una gran quantitat de musclos, petxines de totes menes i esquelets d’animals diversos. La platja és descarnada, gairebé no hi ha arena, i la pluja de la tempesta passada ha obert grans solcs que ara les marees hauran d’anivellar.
Busquem entre les pedres i trobem conquilles precioses, com papallonetes translúcides, blanques i allargassades; cargols diversos i cranis de rata, bastants. Podrien ser dels vaixells i de les clavegueres, i l’aigua les hauria arrossegades primer a mar i després a la platja. Colònies de mariscs diminuts. Ens ha cridat l’atenció un pegat de xiclet verd, on havien niat una mena de mol·luscs de color marró. Navalles, eriçons, ostres, de tot hi havia, i un home que duia una galleda l’ha omplerta per tal de fer-se un bon àpat.
Hem resseguit la costa per les roques fins a arribar als pescadors de la punta del Miracle. Des d’allà es veuen els vaixells que esperen torn i semblen a tocar de mans. Ahir a la tarda va arribar el «Rodin», de Rotterdam, carregat de contenidors, i va entrar a port a descarregar. N’hi ha, com el «Rounton Grange», de Bristol, que fa sis dies que s’esperen.
Des de les roques veiem la ciutat, ara neta i claríssima, com es remunta fins a la catedral. Pels peus la traspassen trens vermells, blaus i verds, en harmonia amb els colors del mar, de la terra i el cel. Avui tot sembla proper, abastable; la nostra ciutat és a la mida de l’home, encara. No se’ns escapa de les mans, però comencem a perdre-la, naturalment, a les barriades forçades pel creixement industrial.
Però l’estada de cara a mar és per a la vella dama, la dels peus enfondits a la platja i que a les tardes recompta la seva glòria de pols daurada aferrada a les pedres. Amb aiguamarines als ulls, com un plor estroncat.
Música de cambra (1982) pàg. 148-150
1.1. A partir d’aquest fragment podries dir si es tracta d’una novel·la de ficció o d’una novel·la memorialista (de memòries personals)?
1.2. El títol del llibre en el qual s’inclou aquest fragment és Música de cambra. La música de cambra podria ser la música interior o la veu interior de l’escriptora que ens explica vivències personals? Què ens ho pot fer pensar?
1.3. En el llibre Música de cambra, Olga Xirinacs escrivia: «A mi em corre el mar pels ulls; la seva humitat la porto als ossos i a les tecles del piano, que s’encallen i la remor vetllarà la meva vida i la meva mort.» A quins aspectes de la seva vida fa referència aquesta cita?
1.4. En aquest text hi ha les descripcions que l’autora fa del mar i de la platja; imita’n l’estil descrivint el que veus des de la finestra de casa teva.
1.5 Busca en el text una personificació i una comparació. Escriu dues noves personificacions i dues comparacions.
- Podeu completar l’activitat fent una ruta literària presencial o virtual per la ciutat de Tarragona i partint d’alguns textos de l’escriptora Olga Xirinacs que trobareu a la pàgina web de Veus de dona a Tarragona https://sites.google.com/view/veusdedona/autores/olga-xirinacs-i-d%C3%ADaz (12-06-2024). Llegirem el fragment de Música de cambra davant casa seva, Rambla Nova, número 1.