Llegim el poema de Maria Beneyto (1925-2011), poeta, novel·lista, contista i articulista que inicià la seua trajectòria sota el franquisme amb un ferm compromís per la llengua i la cultura catalanes, tot publicant en valencià i en castellà. A la seua poesia d’estil realista denúncia de les desigualtats socials i de gènere i empatitza amb els col·lectius més desafavorits.
- Fitxa’t en els versos subratllats. Indica quina funció sintàctica acompleixen.
- Ara substitueix els fragments subratllats pel pronom feble corresponent.
L’engany
Jo soc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també soc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
la vida.
Font:
http://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=L%27ENGANY&poeta=Beneyto%20Cu%F1at%20,Maria