Information about the work and context of creation
- L'empresa més important i duradora de Justinià va ser la compilació i unificació de totes les lleis romanes en un sol codi, el Corpus Iuris Civilis. És una recopilació de textos legals de l'època imperial així com de jurisprudència romana des de l'any 117 al 565. Està compost per quatre col·leccions: Codex repetitae praelectionis (534), Digesta sive pandectae (533), Institutas (533) i, a partir de l'any 535 i fins al 545, va dictar una sèrie de noves lleis, que reflectiren les necessitats contemporànies, anomenades les Novel·les o Novellae constitutiones. Aquestes havien de recollir-se, segons el seu pensament, en un codi definitiu, però mai van ser oficialment reunides, sinó que es coneixen a través de col·leccions particulars.
És perceptible la influència de Teodora de Bizanci en l'aprovació d'una sèrie de Novel·les l'objecte de les quals era millorar l'estatus de la dona en el món bizantí, sobretot d'aquelles que es trobaven doblement estigmatitzades per ser dones i ser pobres; doble condició que originava la situació mateixa que va sofrir l'emperadriu des de la seua infància. Teodora va aportar les seues idees en aquelles que defensaven el dret al divorci, la prohibició de càstigs per adulteri, el reconeixement dels fills bastards, que les dones pogueren heretar, que les esposes pogueren conservar el seu dot, la pena de mort per als violadors, la possibilitat d'avortar, la prohibició de la prostitució a la força i de la pederàstia. De les 135 Constitutiones, almenys vint d'elles es refereixen a dones, xiquetes i xiquets.
Resulta admirable i sorprenent com, amb molt poca educació, procedint d'una de les classes més baixes de la societat, va ser capaç de legitimar la seua posició com a emperadriu i obtenir canvis favorables a les dones en una societat que era, en les seues arrels, romana i, per tant, patriarcal.
Les paraules de María José Bravo (2022, pàg. 287, 288) aclareixen i matisen la intervenció de Teodora en l'elaboració de les Novel·les:
No podem afirmar l'autoria de Teodora, ni tan sols de manera secundària o invisibilitzada, en la legislació justinianea relativa a l'univers femení en exclusió. La seua participació no pot ser confirmada ni tan sols subliminalment, puix que l'emperador va fer seus tots els propòsits legislatius relatius a la dona […] (l'emperador) podria haver convingut ara amb l'augusta emperadriu l'acceptació dels seus suggeriments legislatius protectors i rehabilitadores del col·lectiu de dones més desfavorides, però preferint la seua participació directa per a evitar que el record del passat de Teodora servira als seus enemics per a procurar el seu descrèdit moral.
D'altra banda, si observem les dates de promulgació de les diferents disposicions legislatives a favor de les dones com a col·lectiu vulnerable […], podem comprovar com la producció legislativa més prolífica es correspon amb l'època vital de Teodora.
... la informació de la qual disposem no ens permet deduir més que la presència enèrgica i lleial de Teodora al costat del seu cònjuge , el perenne legislador, i aventurar els possibles suggeriments de l'emperadriu en matèria femenina que poguera acollir Justinià per considerar-ho positiu per a l'Imperi bizantí.
… La nostra sororitat amb Teodora ve donada concretament per la seua misteriosa personalitat, per la seua primigènia feblesa social i la seua resiliència vital, per la seua resolució victoriosa en moments delicats i la seua determinació femenina per a ajudar a la causa de les dones en situació d'extrema vulnerabilitat, potser encoratjada pel seu protofeminisme inconscient en una època de patriarcat total.
(Bravo Bosch, María José (2022). Teodora y el feminismo jurídico en Bizancio [Teodora i el feminisme jurídic a Bizanci]. València: Tirant lo Blanch.)
- Les emperadrius bizantines van anar adquirint prominència política amb el pas del temps. Ja en el segle V trobem a Eudòxia, esposa d'Arcadi, que va exercir una gran influència en la política de l'Imperi. Eudòcia, esposa de Teodosi II, va protegir els jueus i pagans i va afavorir la cultura; entre les seves obres destaca una paràfrasi de l'Octateuc en hexàmetres. Pulquèria, germana de Teodosi II, va assegurar la continuïtat de l'Imperi bizantí en una època de grans convulsions. Teodora, l'emperadriu corregent, va viure en el segle VI, però, amb posterioritat, trobem a Irene, que en el segle VIII va convocar dos concilis i, després d'acabar amb el seu fill, es va convertir en la primera emperadriu bizantina a ocupar el tron, no com a consort o regent, sinó en el seu propi nom. En el segle XI, Zoe va sobreviure a tres esposos emperadors i a moltes conspiracions i jocs de poder. També Anna Comnena, en el segle XII, va ser l'autora de La Alexíada, la història del regnat del seu pare
Teodora, des de la seua influència en el camp polític i legal, va ser una ferma defensora dels drets de la dona com tantes altres al llarg de la història. Ja en el s. I a. C., Hortènsia va pronunciar un discurs davant els triumvirs en defensa de les matrones, també les oradores Mèsia i Carfània, en contra dels rols socials, es van defensar a si mateixes públicament. En el s. II, les emperadrius Faustina la Major i Faustina la Menor es van preocupar per l'educació de les xiquetes pobres.
Amb posterioritat, Guillermina de Bohèmia (s. XIII) va proposar crear una església de dones, perquè no se sentien representades; la cèlebre jutgessa sarda Elionor d'Arborea (s. XIV) va promulgar la Carta de Logu, considerada un dels primers exemples de constitució en el món; Christine de Pisan (s.XV), autora de La ciutat de les dames, va ser la iniciadora de la Querella de les Dones; l'escriptora mexicana sor Juana Inés de la Creu (s. XVII) va defensar el dret de la dona a l'educació i al coneixement i Olympe de Gouges (s. XVIII) va ser l'autora de la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadania.
En el s. XIX, la filòsofa anglesa Mary Wollstonecraft va escriure Vindicació dels drets de la dona; als Estats Units, la periodista Margaret Fuller va ser autora de La dona del segle XIX, l'abolicionista Sojourner Truth va pronunciar el famós discurs Potser no soc una dona? i l'advocada i sufragista Mary Ann Shadd va ser editora d'un periòdic antiesclavista; l'educadora i poeta brasilera Nísia Boscatge va escriure Drets de les dones i injustícia dels homes; la sindicalista argentina Virgínia Bolten va fundar el periòdic La veu de la dona i, a Espanya, Concepción Arenal, autora de La dona de l'avenir, va ser la primera dona universitària i una de les pioneres del feminisme.
En el s. XX, la sufragista anglesa Christabel Harriette Pankhurst va fundar el Women's Party; a l'Índia, l'escriptora i advocada Cornelia Sorabji al costat de l'activista Pandita Ramabai van lluitar contra el matrimoni infantil; a Espanya, Ascensión Xirivella, primera dona del país a exercir l'advocacia, i les polítiques i advocades Clara Campoamor i Victoria Kent ―amb posicions enfrontades pel vot femení― van ser referents en la lluita per la igualtat com també María Telo Núñez, autora de La meua lluita per la igualtat jurídica de la dona i promotora de canvis vitals en la reforma del Codi Civil de 1975, que va eliminar la “llicència marital” i , a França, el dret a l'avortament va ser legalitzat en 1975 amb la coneguda com a llei Simone Veil.
