Una nova visió.

Timareta va nàixer a Atenes durant el segle V a. de C. i era filla de Micó d’Atenes, pintor i escultor d’algunes obres relacionades amb els Jocs Olímpics de l’Antiguitat. Va pintar una imatge sobre taula de la deessa Artemisa, que es va conservar durant molts anys en el temple d’aquesta divinitat a Efes. La imatge es treia en processó en les festivitats dedicades a la deessa. 

L’Artemisa d’Efes és el resultat de la fusió d’allò que representaven unes altres 4 divinitats: Cíbele, Potnia Theron ("Senyora de les bèsties"), Selene i Àrtemis Olímpica. Amb la finalitat d'establir les semblances i diferències entre elles, llegeix les seues respectives descripcions i observa les seues imatges; després, respon a unes senzilles preguntes sobre els textos llegits,  fes el recorregut per les diferents representacions que l'Artemisa Efèsia ha experimentat en l'art i fes la teua pròpia versió, destacant allò que més et cride l'atenció de l'efígie de la deessa o del que en la seua descripció es diu d'ella.   

Timareta va pintar amb cera i tremp sobre taula. Seria molt interessant, si és possible, utilitzar els mateixos materials i tècnica que ella va utilitzar. 

Descobreix les deesses. Observa les imatges  

Llig sobre cada una de les divinitats 
 
Cíbele: l’origen de la Kybele frígia es troba en la regió del Pesinunte, a Anatòlia (Àsia Menor) i data de molt abans del naixement de Jesucrist, ja que rep adoració des del Neolític. És la deessa de la terra, de la fertilitat, del renàixer. En el seu origen va ser un meteorit, una pedra negra a la qual es venerava pel seu origen celest com a mare de déus, d’homes, i senyora de tot el regne animal i vegetal. El seu culte es va estendre per la Mediterrània a través de la marineria frígia i a Grècia se la va identificar amb Rea, la mare de déus com Zeus, Hades i Posidó, i la cretense Potnia Theron, “Senyora de les bèsties”. 

Del seu santuari frigi de Pesinunte (en l’actual Turquia), la deessa va ser traslladada al Metroon -temple de la Deessa Mare- de Pèrgam, on la pedra negra va ser venerada fins a la Segona Guerra Púnica en el segle III a. de C. Roma travessava aleshores una greu crisi, assetjada per les tropes cartagineses d’Aníbal. Davant d’aquesta situació, els romans van acudir als Llibres Sibil·lins, que van donar com a solució anar a buscar la "Pedra de Cíbele". El 10 d’abril de l’any 204 a. de C. va arribar a Roma la Magna Mater i la sort va canviar tant per als romans que van alçar en honor seu un temple al Palatí.   

Sol ser representada amb una corona d’alzina o, de vegades, xicotetes torres que simbolitzen les ciutats de les quals és protectora. Apareix asseguda en un tron, acompanyada, almenys, d’un lleó, o sobre un carro estirat per dos lleons. En la mà pot sostindre el tamborí, un pandero, atesa l’estreta relació que té la deessa amb la música ritual. 

Els càrrecs que aquesta deessa ostentava ja els posseïen altres divinitats en les cultures occidentals: Rea i Demèter, a Grècia; a Roma, Ops i Ceres, totes elles associades a la Terra, mares nutrícies per antonomàsia, ames d’allò ocult de la natura, d’allò mistèric, d’allò primigeni... Així, encara que Cíbele va mantindre les seues atribucions, la seua identitat va anar diluint-se, acostant-se, a Grècia, a la deesa Rea i, a Roma, encara que en menor mesura, al seu equivalent, la savina Ops. 

Potnia Theron: la Potnia és una divinitat femenina associada al control del món natural que trobem a la Mediterrània oriental des de l’edat del bronze. Les seues representacions abunden a Àsia Menor (Lídia, Efes) i Creta. Coneixem representacions seues d’època  minoica i micènica i, encara que hi ha representacions anteriors, era la divinitat més important a Grècia a finals de l’edat de bronze, concretament durant el període micènic (1600 – 1100). Es menciona en les tauletes en lineal B de Cnossos i de Pilos com PO-TI-NI-JA, “senyora”. A Corfú es tributava culte a una potnia identificada amb Àrtemis, que no és la deessa de la religió olímpica, sinó la mateixa divinitat que a Arcàdia era venerada com a dona de Zeus, senyora del món animal, que era al mateix temps la deessa protectora del fruit del ventre humà.

A Esparta se la va identificar amb Àrtemis Orthia; a Efes va ser Opis, una deessa local anomenada també anassa, “sobirana”, la que es va identificar amb Àrtemis. Segons les fonts, Opis també era una deessa de la fecunditat, senyora de la vida, invocada mitjançant diversos noms. A La Ilíada, la Potnia Theron és una fórmula aplicada a Àrtemis com a senyora dels animals i, per extensió, de la vida natural. L’animal que més freqüentment l’escolta és el lleó. Hi ha també representacions amb aus aquàtiques i cérvols; amb pantera i cérvols; amb mascle cabrú; amb àguiles. Algunes vegades apareix també amb rèptils i conills. Finalment, en la religió olímpica grega el lloc de Potnia va desaparéixer i les seues qualitats divines es van dispersar entre moltes deesses com Demèter, Àrtemis, Atenea i Persèfone. 

Artemisa olímpica: en la mitologia grega, Artemisa o Àrtemis va ser una de les divinitats més venerades, una de les més antigues. És la deessa grega de la caça, els animals salvatges, el terreny verge, els naixements, la virginitat i les donzelles, que portava i alleujava les malalties de les dones.  
Se la representava sovint com una caçadora que portava un arc i fletxes. El cérvol i el xiprer li estaven consagrats. En La Ilíada s’al·ludeix a ella com a Àrtemis Agrotera, Potnia Theron, “Artemisa Agrest”, “Senyora dels Animals”.  

La figura d’Artemisa va assumir fins i tot el paper d’Ilitia, deessa del naixement, com a ajudant dels parts, i va acabar sent identificada amb Selene, una titànida que era la deessa grega de la lluna (raó per la qual en ocasiones apareix representada amb una lluna creixent sobre el cap). També va ser identificada amb la deessa romana Diana i amb la grega Hècate, deessa de les cruïlles. 
 
Selene: era la titànida que personificava la lluna, filla dels titans Hyperion i Tea. El seu equivalent en la mitologia romana era la deessa Lluna. Va acabar sent identificada amb Artemisa, així com el seu germà, Hèlios (el Sol) ho va ser amb Apol·lo, germà d’Artemisa. 

Respon:  
 
- Què tenen en comú les deesses Cíbele, la Senyora de les bèsties i Àrtemis? 
- Amb quina deessa grega va ser identificada la Senyora de les bèsties? 
 
A Efes, la primitiva deessa Opis s’havia identificat amb la frígia Cíbele i, quan els jonis s’assentaren en aqueix territori, van identificar al seu torn aquesta deessa amb la grega que més s’assemblava a ella i li van posar el seu nom, Artemisa, i li van atribuir aspectes de l’Artemisa grega, com la identificació amb la lluna. 
 
Respon: 

- De què era deessa Opis? 
-Por què els jonics van identificar Opis amb Artemisa?  
 
Observa les imatges que representen a l'Artemisa d'Efes 

Ara observa algunes de les diferents representacions que d'ella ha fet l'art en diferents èpoques 

Respon: 

-Com imagines tu aquesta deessa? Quina característica seua et crida més l'atenció? Pinta-la com Timarete la va pintar, amb cera o tremp sobre taula, i aporta la teua pròpia interpretació. Però abans, tingues en compte açò: 

Respecte als peduncles globulars que recobreixen part del seu pit i de la seua cintura hi ha diverses teories: una d'elles els interpreta com “mames múltiples” i, per tant, símbols inequívocs de la fecunditat de la deessa, associada a la fertilitat. Actualment, la crítica iconogràfica, basant-se en la falta de mugrons, relaciona les protuberàncies amb la representació dels testicles dels bòvids que se sacrificaven en les festes celebrades en el seu honor. Altra teoria recent relaciona tals protuberàncies amb la representació de manolls de dàtils o bellotes.