La gelosia

Enunciado

1. Llegim en veu alta el fragment del conte “Parricidi” dins de Drames rurals de Caterina Albert, més coneguda com a Víctor Català i autora de la novel·la Solitud (1905), una de les obres literàries cabdals del modernisme. 

PARRICIDI 

[...] 

A ella, els llavis, blancs de terror, li tremolaven seguit, seguit. 

—Te juro, Pau...! 

L’home sentí que quelcom roent li abrusava el cervell. 

—Mentida, te dic, lladre...! No em facis encegar i digue’m qui és d’una vegada o, si no, t’ho faré vomitar a la força! 

Un espant infinit paralitzà la llengua d’ella; l’home, començant a perdre la serva, li posà les dues mans al coll. 

—Ho vols dir? Sí o no? —barbotejà, amb veu ronca i trèmula. 

—Deixa’m anar, Pau! —xisclà forcejant per escapar-se. 

Però aquell home, que de seguida cremava com l’esca, fora de mare i enfollonit per la resistència, ja no sabia lo que es feia, i, tot escopint ultratges i sarcasmes, estrenyé el coll blanc i tou, enfonsant-hi, implacables, sos dits de ferro. 

Ella debatia desesperadament cames i braços, saltava, se revinclava, cocejant, mossegant, esgarrapant, destrossant com una fúria tot lo que trobava; però ell, amb els ulls fora del cap, i els cabells esvalotats, espremia tota sa força per escanyar-la, llançant grunys de fadiga i carrisquejant les dents. 

La lluita fou breu. A la fi, la pobra dona, acabades les forces i estroncat l’alè, deixà anar cames i braços i quedà com un soc. Tenia el nas ple de sang, el blanc dels ulls vermell, un pam de llengua a fora, sense aparença humana: les ninetes blaves, enrondades d’un cèrcol sagnós, immòbils i fixes, semblaven mirar encara, esparverades, son botxí. 

Quan ja no la sentí debategar, afluixà les mans amb recel, i després, com poruc de que se remogués altra vegada, se llançà ràpidament als peus del llit. 

Recordava haver vist una eina dolenta... L’enfonsà una, dues, tres..., quatre vegades...! No ho sabia pas; fins que la mà li digué prou, aturant-se sobre aquell montoll de carn i robes fumejants. 

Començava a revenir-se quan sentí soroll i barboteig de malediccions a baix. Mirà a l’entorn i les sangs se li gebraren: el terror havia esclarit sobtadament ses potències entenebrides, com un llamp esclareix la gola de l’abim. No li quedava sinó un camí..., i, quasi al mateix temps que entrava en la cambra en Felet, begut com de costum, l’assassí saltava per la finestra. La butxaca de la brusa se li enganxà en el llisquet del finestró: donà estrebada i desaparegué. 

En Felet venia molt cremat: l’havien tret de la taverna amb bones paraules, i aquella feta se li havia clavat mateix que un clau en el cervell enterbolit; volia dir pestes, però la llengua se li entrebancava lo mateix que els peus. Per més vergonya, tornant cap a casa —lluny del poble dos trets de bala—, com que era tan fosc i ell no sabia on les donava, s’havia errat un pèl del camí i caigut enmig dels esbarzers del marge: amb pena i treballs havia pogut eixir-ne, ben engarrinxat de mans i cara. 

—Va... tua! —grunyia, enquimerat, tombant d’una envestida, amb les esses que feia, el llum encès que hi havia sobre la caixa. 

Maldava per despullar-se i, no podent deseixir-se’n, s’ho deixà córrer. 

Palpà el llit. 

[...] 

—Lena...! Le... naa...! —i mastegava, amb la llengua gruixuda i estoposa—: Osque...! Fes... te enllà...! —empenyent, a les palpentes, el cos xop i calent en son bassal de sang. Després, arrapant-se al petge, s’enfilà al llit com va poder i s’hi deixà caure pesadament, panteixant. 

—Pfuuu...! 

Al cap d’un minut roncava. 

A les vuit del matí, el Titet va despertar-se, rient i fregant-se els ullets amb els punys closos. 

—Mama..., mama...! —piulà com un aucellet. 

Ningú li tornà contesta. Com passava així sempre que sa mare era per baix o fora de casa, no s’amoïnà. Aixecant els peuets, començà a jugar, pessigant-se les boletes rosades dels ditets i retorcent-se i esclafint rialletes a cada pessigolla. 

Però passà un quart i un altre i la criatura, avorrint-se, cridà més fort sa mare: no li respongueren sinó els romflets del borratxó. Baixà del bressol i s’acostà al llit: penjava un braç de la morta, ensagnantat, rígid. El Titet va agafar-lo i el pessigà, com feia sempre que volia que sa mare se fixés en ell; però llavors la mare no es mogué, i el pobre menut, impacient i consirós, somicà amb veueta nuada: 

—Mama meva..., mama meva: nom mam...! 

La quietud seguí; fins el borratxo deixà de bufar. Llavors l’infantó arronsà les espatlletes resignat i sospirà baixet: 

—Mama dom. 

I, trobant totes les portes de bat a bat, baixà l’escala i sortí al carrer. 

Era diumenge, i les hortolanes tornaven del mercat: el vegeren arrimat al pedrís, en camisola, la careta tota compungida. 

—Mireu aquesta criatura, com ha fugit! 

I una d’elles, ficant el cap a la porta, cridà amb espinguet: 

—Lena...! Lenaaa! Vine a buscar al nen! 

Ni contesta. 

—On és la teva mare, fillet? 

—Mama meva dom —repetí el menut, signant cap a dins amb son ditet grassó. 

—Anem, anem a buscar-la. 

2. Defineix el conte en una o dues paraules.
3. Indica el tema del fragment en una línia.
4. Per parelles, feu el resum del conte (8-10 línies) i compareu-lo amb el resum d’altres companys.
5. És un conte que podria passar avui dia sols en alguna zona allunyada del món urbà? Per què?
6. En música hi ha moments que es poden identificar amb figures d’intensitat com el crescendo on la música es pot interpretar de manera més ràpida o amb més intensitat. També en el conte hi ha fragments similars però fets amb paraules. Quins recursos estilístics, expressions i paraules fan augmentar la tensió al fragment?
7. Caterina Albert va sentir vivament l'amor per les paraules. Més enllà de les pàgines dels llibres també desenvolupà una important activitat per preservar la riquesa de l'idioma. Busca en el conte lèxic i expressions noves i anota’n el significat.

Observaciones y contexto

Descripción

Partirem de la comprensió lectora d’un fragment del conte “Parricidi” dins de Drames rurals (1902) per treballar el resum de textos narratius. En aquesta narració s’acosta als temes de la crònica negra: la violència, el crim, etc. amb un estil intens.  

• COMPETÈNCIA ESPECÍFICA 3. COMPRENSIÓ ESCRITA I MULTIMODAL.

   

Respuesta

Documentos