Obres

Informació de l'obra i context de creació

La primera cançó −cansó− Fin joi me don'alegranssa (Fina amor em fa alegria) és de felicitat, de celebració. Les cobles o estrofes són dues, de huit versos cadascuna, i un comiat o tornada de quatre versos, segons el següent esquema: I i II ababccdd; el comiat ccdd.

En aquesta composició dona mostra de l'autoritat de la seua veu en el menyspreu que mostra a maldients, una actitud que té en comú amb les seues contemporànies les poetes andalusines com Nazhum ibn Al Qalai o Hafsa ar-Rakuniyya.

 Amb Estat ai en greu cossirier (Tinc un desfici, ai, inclement), estem sens dubte davant la més famosa “cansó” femenina, la més emblemàtica i apassionada de la comtessa, la més recollida en les antologies, i la que ens ha deixat veure la gallardia, el realisme i la sensualitat refinada dels quals fa ús Beatriu (?).

La “cansó” consta de tres cobles, octosil·làbiques, l'esquema mètric de les quals respon al següent: per a la I i II la rima seria abbacddc, i per a la III eaaefggf.

Com ens referíem al principi, estem davant una declaració amorosa per part de la trobadora, que exposa les seues intencions amoroses amb gran espontaneïtat. La nostra poeta comença al·ludint a l'estat de “desfici” en el qual es troba, un sentiment de dolor que s'entronca dins de la tradició medieval de considerar la passió amorosa o l'estar enamorat com una malaltia. Una malaltia que apaga l'ànim, l'apetit, que deixa sense forces, que fa patir, causar tristesa o dolor, i que el seu mal sol serà apagat quan l'enamorat se senta correspost per la força amorosa. Nostra trobairitz (trobadora) se sent actualment “angoixada” per la pèrdua del seu cavaller que anteriorment diu que “m’ha servit”, entenga's ací dins del llenguatge feudal, que ha posseït per al seu gaudi amorós.

Ja en el tercer vers, recordem que la trobairitz és una dama casada amb un noble, que declara obertament que “Massa l’he amat”, arremet fins i tot contra ella mateixa, expressant, a més, que no l'ha estimat prou i per això afirma “Ara veig que sóc traïda” i acaba amb una frase curiosa “al llit o quan vaig vestida”. Hi ha autors que apunten simplement al fet que l'autora ha viscut en l'error sempre, tant de nit com de dia, però aquesta metàfora va més enllà i s'explicaria dins del llenguatge codificat de l'amor cortés. La poeta es troba en el “drutz”, l'últim grau de la passió amorosa, on es produeix la fusió sexual de l'estimat i de l'estimada; aquesta imatge vindria a explicar que la dama no sols ha estimat al seu cavaller carnalment, sinó que sent un sentiment superior, un amor vertader, no exclusivament sexual.

Com veiem, en aquesta primera estrofa, la trobairitz exposa obertament els seus sentiments de passió i angoixa, és més, sembla que la dama ha d'argumentar per a convéncer, per a obtindre l'atenció del cavaller. És a dir, que no sols és una exposició unívoca del seu estat anímic ni del seu sentiment amorós dirigida a un destinatari concret, sinó que a més, com a dona compositora, ha de deixar constància del seu talent literari, de la seua validesa com a trobadora. Serà aquest un mèrit més en la seua empresa amorosa o simplement en la seua labor creadora?

Aquesta posició tan autoritzada i gallarda que assumeix la comtessa la porta a mostrar no sols la seua passió i veneració amorosa, sinó que, a més, fa gala de les virtuts socials que comporta la seua classe: refinament, acurada educació que la situa com a dama distingida i noble. Recordem que, com a tòpic cortés, l'amor generalment sols es donava entre les classes elevades, o quan un dels seus components corresponia a aquesta classe elevada. Pel que deduïm que el talent malbaratat per la comtessa respon a un quefer literari que la dignifica com a dama culta i noble, però que al seu torn, li serveix com a mèrit social per a aspirar i seduir al seu estimat.

Seguidament, en la segona estrofa, de nou la comtessa fa ús del seu llenguatge gallard i viu, expressant sense embuts el seu desig, en “Voldria haver-lo avarament/ entre mos braços nu una nit” i continua amb el “drutz” afirmant: “Feliç seria en el meu llit/ si jo li fos coixí plaent”, veiem que en aquests versos desideratius, no sols s'expressa l'anhel, sinó que la dama té assumit un paper actiu sent ella la que abraça al cavaller i la que li fa de coixí. Es ell qui es recolza físicament en l'estimada i ella espera que en aqueixa situació ell siga feliç. Aquesta gallardia de la comtessa no està únicament en l'exposició dels seus sentiments amorosos i carnals, sent dona noble casada, sinó que com a compositora se situa en una posició d'autoritat i assumeix perfectament el rol de trobadora, com una fina dama educada de la cort que, en un paper actiu, crea versos per a gaudir dels plaers de l'amor, prenent la iniciativa en això.

En aquesta segona estrofa, s'al·ludeix a un personatge literari “Floris de Blancaflor”, Floris i Blancaflor eren herois d'una narració medieval popular, i que ací podria representar la “sehnal” del seu amic, al qual es dirigeix apassionadament per a comunicar-li que donaria tot per ell, el més preuat per a ella: els seus ulls, el seu cor, la seua raó, el seu amor i la seua vida; són aquests, curiosament, termes comuns en la poesia cortesa en el moment adulatori del poeta que li ofereix tot a la seua dama, de nou astutament i coneixedora d'aquest joc cortés, nostra trobairitz assumeix a la perfecció el seu rol.

La tercera estrofa comença amb una estructura típica de les “chansons de trobaititz” (cançons de trobadores), ja que l'al·lusió a l’“amic” apareix expressada, a diferència de les “chansons de femme” (gènere paral·lel popular), amb una estructura arquetípica, fent ús quasi sempre d'un vocatiu precedit (“bell amic, amable i bo”). D’aquesta forma apel·laven les trobadores l'atenció del seu cavaller, i és més, ella es pregunta amb una interrogació retòrica “quan us tindré vora el meu cor?”. Ens trobem clarament amb l'actitud d'un  “jo” líric que assumeix el rol cortés del trobador, que anhela i sense temor, demana el que desitja: “sapieu que goig hauria/ si us tingués en lloc del marit”. Posant en evidència el desig carnal pel seu amic.

Les creacions de la Comtessa de Dia s’emmarquen en la poesia trobadoresca, on es troben altres destacades trobadores, com Tibors, Castelloza, Azalais de Porcairagues o Maria de Ventadorn. Tenen també en comú amb les poetes andalusines, contemporànies seues, una audaç veu poètica.

Indicacions

Es pot incloure en diverses matèries:

• Llengua Castellana i Literatura, quan s'estudia l'amor cortés en l'edat mitjana.
• Llengua Catalana i Literatura, quan s'estudia l'amor cortés en l'edat mitjana i com a referent d'altres trobadores catalanes, com la Reina de Mallorques.
• Música, com a exemple dins de la monodia profana medieval, al costat de l'exemplificació o a les activitats d'altres trobadors i trobadores.  L’enllaç a l'únic poema de la Comtessa de Dia del qual es conserva la música original, «A chantar m'er de so q'ieu no volria» https://youtu.be/m2B00v5pD3k (12-06-2023)
• Literatura Universal quan s'aborda la poesia trobadoresca.
• Història, en l'àmbit cultural medieval, amb l'esplendor de la creació femenina en el segle XII.

La bibliografia consultada per a l'elaboració d'aquesta obra:

BADIA, Alfred Les trobairitz. Poetes occitanes del segle XII, 2007, Horsori, Barcelona.

MARTINENGO, Marirì (1997). Las trovadoras, poetisas del amor cortés. Traducció: Rivera Garreta, M.ª Milagros i Mañeru Méndez, Ana. Madrid: Edit. hores i Hores l'editorial. 

«Les trobairitz» dins de Troubadours and European Identity: The Role of Catalan Courts http://www.trob-eu.net/ca/les-trobairitz.html (17/06/2023).

Documents