El dia ha millorat força: encara hi ha algun núvol que s’aprima, però l’atmosfera és diàfana. Tot és net i l’aigua escolada ha deixat solcs a les terres, graves i arenes fins a mar.

Baixem a l’amfiteatre, que han netejat d’herba i on ara es poden contemplar les pedres a la perfecció; comença el parc del Miracle i cau sobre les vies del tren, amb arcades que es desdibuixen i entre les quals el blau del mar obre perspectives d’aventura.

Tota la quitxalla s’ha envestit des de sempre a cops de pedra entre aquestes ruïnes. Canalla que assaboreix gratuïtament la sang d’aquells màrtirs amb aire de llegenda blanca, com una vela de cara a mar, com una torxa encesa a ponent. Quitxalla que s’enfila als carreus daurats, que s’amaga entre els enderrocs de l’església visigòtica i de la romànica que s’hi sobreposa.

Cops de pedra, genolls sagnants, cossos bruns i cridòria al vast recinte tot obert a la sal i al sol que han eixugat els plors més antics, que s’han endut les pregàries a llevant, mestral, nord-est, qui ho sap, com una vela llatina de ràpida aparició i camí fugaç.

Les veus s’encalcen d’un cap a l’altre, de les grades més altres fins als amagatalls ombrosos, les dependències sinistres, ara receptors de xiscles de gavina i falciot, de sondrolls de trens de càrrega, lents perquè surten de l’estació i repuntegen amb ferralla el camí lluent cap a Barcelona.

Som hereus lleugers d’un passat que ara i aquí ens porta molta feina si tractem d’omplir-lo: hauríem de donar tant de nosaltres mateixos que ens buidaríem, caldria enderrocar la ciutat i amuntegar passat i més passat, pedres daurades, marbres, inscripcions i sepulcres, columnes, capaitells i mosaics. Però hem de viure, ara som vius sota aquest sol, i ens passegem per la magnitud d’un món desfet, amb l’alegria del qui va a la platja propera i no ha de pensar res més sinó prendre el sol i escoltar la mateixa remor que sobreviu a les pedres i als homes i nens que hem estat.

El temporal de llevant ha buidat una mica el ventre del mar; ha abocat a la platja una gran quantitat de musclos, petxines de totes menes i esquelets d’animals diversos. La platja és descarnada, gairebé no hi ha arena, i la pluja de la tempesta passada ha obert grans solcs que ara les marees hauran d’anivellar.

Busquem entre les pedres i trobem conquilles precioses, com papallonetes translúcides, blanques i allargassades; cargols diversos i cranis de rata, bastants. Podrien ser dels vaixells i de les clavegueres, i l’aigua les hauria arrossegades primer a mar i després a la platja. Colònies de mariscs diminuts. Ens ha cridat l’atenció un pegat de xiclet verd, on havien niat una mena de mol·luscs de color marró. Navalles, eriçons, ostres, de tot hi havia, i un home que duia una galleda l’ha omplerta per tal de fer-se un bon àpat.

Hem resseguit la costa per les roques fins a arribar als pescadors de la punta del Miracle. Des d’allà es veuen els vaixells que esperen torn i semblen a tocar de mans. Ahir a la tarda va arribar el «Rodin», de Rotterdam, carregat de contenidors, i va entrar a port a descarregar. N’hi ha, com el «Rounton Grange», de Bristol, que fa sis dies que s’esperen.

Des de les roques veiem la ciutat, ara neta i claríssima, com es remunta fins a la catedral. Pels peus la traspassen trens vermells, blaus i verds, en harmonia amb els colors del mar, de la terra i el cel. Avui tot sembla proper, abastable; la nostra ciutat és a la mida de l’home, encara. No se’ns escapa de les mans, però comencem a perdre-la, naturalment, a les barriades forçades pel creixement industrial.

Però l’estada de cara a mar és per a la vella dama, la dels peus enfondits a la platja i que a les tardes recompta la seva glòria de pols daurada aferrada a les pedres. Amb aiguamarines als ulls, com un plor estroncat.

Música de cambra (1982) pàg. 148-150

El balcó sobre el mar. És el meu, però hauré de ser més exacta i dir que dona al passeig i que en aquest moment als jardins que voregen el monument a Roger de Llúria, sobre la gespa hi ha clavells de moro i petúnies. Les reguen amb aigua especial, perquè la d’ús públic no és potable, i mata tota vida vegetal. La vida animal és tota una altra cosa.

A la saleta on tenim el balcó la decoració és verd de molsa i les parets gairebé no es veuen, perquè hi ha una gran llibreria i a la resta quadres i objectes diversos. Les cortines són verdes i del vidre penja una transparència que vam comprar a Amsterdam i representa un vaixell antic. Com que travessa la ratlla de l’horitzó, sembla que arribi a port, però hi ha alguna cosa maligna que li impedirà la recalada feliç; les veles són vermelles i podria ser que fos l’embarcació de l’holandès errant, condemnat a vagar ser anys sense repòs. El vidre emplomat és preciós quan el sol penetra.

Hi tinc com a record sentimental un quadre que vaig pintar i que em van admetre en una exposició; representa la pujada a l’Oliva, petit promontori immediat a la ciutat i on hi ha els dipòsits d’aigua potable. L’Oliva és a la carretera dels Pallaresos, a tocar del cementiri, que hem batejat «càmping de l’Oliva»; allà, als primers pins, eren afusellats els detinguts en les rondes nocturnes, quan en temps de la guerra morien els cossos amb el terror de la incertitud i l’arbitrarietat. El pi que domina en el meu quadre és rogenc i sembla encara xop de sang.

El sofà i les dues poltrones són de vellut i a sobre hi tinc dues pells, el vedell Joanet i l’ovella Margarida, grisa, de pèl recargolat, procedent de Vic. Amb aquestes pells ens emboliquem les vetllades d’hivern quan veiem alguna pel·lícula interessant, fet que rara vegada es dona, per dissort nostra, que som aficionats al cinema. El cafè, els llibres, diaris i revistes, alguna labor començada amb les possibilitats mal calculades, pel que resta dins el cistell suportant la foscor perpètua.

Al balcó, hi tenim plantes molt migrades, perquè l’aire de mar i l’aigua de Tarragona són dos factors nefands, i sols resisteixen alguns tipus de cactus, heura i atzavara. Hi ha una tórtora que sempre parrupeja i que de tant en tant deixem anar pel pis. Un colom nouvingut, fruit d’unions diverses, donat el seu color. I tres periquitos que deuen tenir vuit o deu anys i mai no han fet cap ou. Potser l’aigua...

A la cantonada – la casa és xamfrà -, sempre hi bufa l’aire quan ve de mar, que no sol fallar, almenys el e les tres de la tarda, quan s’alça la marinada; era l’hora que els seminaristes sortien a passejar i havien d’aguantarse curosament les faldilles amb una mà i amb l’altra el bonet perquè el vent els posava en compromís. Hi havia un temps de la nova canço que Espinàs va traduir Brassens i cantava allò de: «Si passejant/ tranquil·lament/ trobes el vent descaradet/ ves molt amb compte amb el barret./ Si passejant tranquil·lament/ trobes el vent, tan atrevit, / ves amb compte amb el vestit.»

la casa suportava l’embat d’un seguit de vents, i les veus que transporta l’aire queden encastades als murs, com fulles de rosa morta: després venen els jardiners i les fan córrer avall amb la manguera. Vaixells, helicòpters, barques d’esbarjo i de pesca, autos, trens; un tenat imparable de vides encaixonades en artefactes diversos traspassa el meu campvisual: ells deuen pensar el mateix dels habitants que els contemplen des de les finestres.

La casa és el repòs o el punt de partença; el sentiment de tempesta exterior reforça l’ambient intern: és la closca, el lloc degudament assenyalat i inviolable, preparat per atendre cada moviment de cos i de l’esperit.

Fora es descabdellen flocs inacabables de nits color d’anyil, teixides i desteixides com jerseis adaptats a cada nova generació: són verges per a cada esguard que els troba per primera vegada, però al darrera s’hi acumulen els nusos de teixidor.»

Música de cambra. Pàg.158-160