Conferència a la ràdio

Llig el text de la conferència que Carme Montoriol, escriptora, dramaturga d’èxit, pianista i membre del Lyceum Club de Barcelona, que s’emet en Ràdio Associació de Catalunya, per parlar de seua obra L’huracà, que està a punt d’estrenar-se  al Teatre Poliorama.   

1. Recorda les característiques que trobem en un text escrit per a ser enunciat oralment i identifica-les en la conferència de Carme Montoriol. Característiques: 

• Presentació al públic. 
• Presència de marques gramaticals de 1a  i 2a persona (oralitat). 
• Presència d’enunciats amb funció expressiva, apel·lativa o referencial. 

• Comiat. 

2. Crea un text escrit per a ser enunciat, com el que acabes de llegir. Imagina’t que promociones  en la ràdio una obra literària que has escrit. 

"CONFERÈNCIA DE CARME MONTORIOL SOBRE  L’OBRA L’huracà A RÀDIO ASSOCIACIÓ DE CATALUNYA" (1) 

Ací em teniu, davant del micròfon, per dir-vos alguna cosa de la meva obra L’huracà, que ha d’estrenar-se  demà a la nit al Teatre Poliorama. El conflicte que s’hi presenta és d’aquells que la gent solen titllar d’escabrosos. No us espanteu, però! Estic segura que no hi  trobareu res que pugui ofendre els vostres sentiments més delicats. Cap cosa tan lluny del meu pensament  com proposar-me d’atreure l’atenció del públic a base  d’un tema d’escàndol! En   L’huracà, com potser ja haureu endevinat a través d’aquests preliminars, he volgut estudiar un cas de  desviació dels sentiments naturals. Aquests casos són  molt més freqüents que no creiem i es donen, precisament, sempre, en persones que tenim com a models (models de bons pares, de bons fills, de bons germans, de bons amics); éssers que estimem completament normals, o per sobre de la normalitat, en excel·lència. I us asseguro que ells foren els primers a sorprendre’s, si  podien tenir una noció clara de la veritable naturalesa de llurs sentiments. Però, que esclati el conflicte i totes les forces tèrboles que dormien en llur subconscient es desfermaran de sobte. 

Heu’s ací l’origen de molts suïcidis estranys, de  molts drames corsecadors, de molts crims inexplicables. Perquè, un cop alçat el vel, ja no hi ha remei. La  paraula dita no pot fer-se enrere ni hi ha qui l’oblidi.  

Havíem reposat, anys i anys, al bord d’un avenc esfereïdor, però aquest avenc era dissimulat sota un tou  d’herbes. Ara que la boca n’és desbrossada, proveu  d’asseure-us-hi al marge! L’horror mateix de la seva profunditat us atraurà, us xuclarà. I acabareu per sucumbir-hi. Algunes vegades podríeu trobar la salvació  en la fugida; no pas sempre. Pobre del que s’ha abocat a les portes de l’infern! 

Amb L’huracà, he portat a les taules un d’aquests casos: no per analitzar-lo en fred, per dissecar-lo; ni  tampoc per embrancar-m’hi en cap via patològica, ni per  fer-ne obra de tesi. La meva ambició ha estat més alta (no sé si l’hauré aconseguida). He volgut realitzar artísticament, plàsticament, un tros de vida. Per assolir-ho, he procurat esborrar-me davant dels meus personatges. Un cop creats uns caràcters, plantejat un conflicte, crec que l’autor no ha de fer sinó vetllar perquè els seus homes no ultrapassin el terme que, prèviament, els haurà assenyalat. (Sense aquesta precaució, qui sap on seríem quan voldríem aturar-nos!) Però la manera com es mouran, el camí que agafaran per a arribar a la fitxa proposada, ja no és cosa seva. Cal que ell s’esborri davant les seves criatures. Si les ha sabudes dotar d’ànima, pot deixar-les soles i estar tranquil. 

Ara, abans d’acomiadar-me de vosaltres, vull dir-us la meva satisfacció davant la interpretació perfecta que la companyia del Poliorama dona a L’huracà. El primer acte, de conjunt, el treuen amb una brillantor i una  vivacitat extraordinària, i en els altres actes us asseguro que hi tindreu sorpreses. Les primeres figures en fan una creació. Tots han posat el més gran amor en cada un dels personatges que encarnen i ja és sabut com l’única cosa que fa reeixir, en art, és l’amor. 

Al mateix temps, em plau de fer constar el meu agraïment a Pous i Pagès, l’admirable director artístic d’aquesta companyia, l’autor de tantes i tantes obres exquisides de la nostra escena, el qual, amb un desinterès no gaire corrent, posa la seva llarga i fecunda experiència teatral a contribució dels autors novells, o quasi novells, com jo mateixa. 

I, ara, a callar, i a esperar que sigueu vosaltres, tots els que m’heu escoltat, qui, després de passar per la sala del Poliorama, doneu el vostre parer sobre L’huracà i pronuncieu el jutjament definitiu sobre la meva obra. 

Adeu-siau. 

Carme Montoriol 

26 de gener de 1935 (2) 

(1) Conferència conservada al manuscrit [«L’huracà»], carpeta 1.1.11. Arxiu  de la Biblioteca Fages de Climent, Figueres. Fons Carme Montoriol. 

(2) La conferència manuscrita està datada el 26/1/35, si bé hauria de ser el  24 de gener de 1935, perquè l’estrena de l’obra al Poliorama va ser el 25 de gener.