Fundem la ciutat!

Enunciat

Llig el text següent i respon a les preguntes.

Zeus, tot i ser immortal, tenia una migranya terrible; un mal de cap molt fort el feia sofrir. Fins a tal punt va arribar el seu desfici, que va manar a Hefest:

–Fill, no puc resistir més: obre’m el front d’un cop de mall.

El déu del foc, naturalment, va complir l’ordre de l’olímpic, ja que sabia prou que no es podia pas morir. Del cap de Zeus va sorgir llavors, bo i armada i vestida, la deessa Atenea. Per això la divinitat de la intel·ligència, les belles arts, la ciència, els treballs d’artesania. Però alhora és guerrera, implacable i poderosa.

Quan Atenea vol protegir els seus herois predilectes, com Ulisses, o Aquil·les, es vesteix tal com ara veureu:

«S’arromangà la túnica… Va tirar-se entre els muscles l’ègida (una mena de cuirassa) adornada de franges, molt terrible, on són representats el Pànic, la Discòrdia, la Força i el ferotge Atac, i la testa de la Gorgona» (un monstre amb cabells de serps).

La Gorgona es coneix també pel nom de Medusa, i havia estat dotada d’una cabellera normal; era la més bonica de tres germanes. El déu del mar, Posidó, la trobava tan desitjable que li anava al darrera d’una manera insistent. Com que Atenea estava empipada amb Posidó, pagà els plats trencats la pobra Medusa: la deessa la va transformar en una figura terrible, amb la cara voltada de serps en comptes de cabells, i tan feréstega que els homes que gosaven de mirar-la es tornaven de pedra.

I ara cal explicar per què Atenea, que havia de demostrar més seny i més serenitat, es va girar contra el déu barba-blau. Un heroi, de nom Cècrops, havia fundat la ciutat d’Atenes, que havia de ser la més bella i famosa de Grècia. Bé, havia fundat la ciutat, però encara no tenia nom, i li volien posar el nom d’un déu.

–Aquesta ciutat ha de dur el meu nom– va dir Posidó.

–No t’hi entestis, soc jo qui vol apadrinar-la– va respondre Atenea.

Cècrops no es podia decidir per l’un ni per l’altra, perquè es tractava d’una discussió entre els déus immortals. Eren, doncs, ells, reunits, qui havien d’adjudicar el padrinatge.

–La ciutat durà el nom del qui regali una obra més bella, la més prodigiosa i útil– van determinar els altres déus.

Tothom estava inquiet i desitjós de veure com resoldrien el problema. Posidó (o Neptú) sempre duia un trident a les mans; va donar un cop de trident a la sorra de la platja –qui sap si on hi ha ara el Pireu– i en va sortir un animal nou: un cavall esvelt, fort i agilíssim. Tothom deia:

–¿Com podrà Atenea superar aquesta obra?

Però ella no es va pas descoratjar. El seu regal va ser un arbre magnífic, que va sorgir de la terra de l’Àtica, gran, de tronc robust, de fulles de color plata i del verd més bonic del món, i encara, per escreix, pleníssim de fruits: l’olivera. Com que l’olivera és el símbol de la pau, els déus van determinar que la nova ciutat portaria el nom d’Atenea i la tindria per protectora; la deessa es va posar molt contenta, però no va perdonar al déu del mar que li hagués plantat cara.

El símbol de la divinitat és l’òliba, que també fa cara de sàvia, amb els seus grans ulls que hi veuen a les fosques. Sovint els poetes anomenen Atenea «ulls d’òliba», com una lloança:

«La d’ulls d’òliba, plena de seny i de cor indomable»

En aquest vers es fan visibles els dos principals atributs de la protectora d’Atenes: l’acció coratjosa –el cor indomable– i la reflexió cara –plena de seny–. La dea no es va voler unir mai amb cap déu ni amb cap home; per això era anomenada també Parthenos, que vol dir verge, i d’aquí ve el nom del seu temple, el més famós i bell de Grècia, el Partenó.

¿Fem un viatge en el temps? Ens trobem a Atenes, al segle V abans de Crist. Des de la ciutat cap al turó on hi ha els temples, l’Acròpolis, puja una processó molt lluïda, acompanyada de música de flautes i de cítares. Una munió de noies fa camí cap al Partenó portant, enmig de flors, una túnica preciosa que han teixit i brodat per a Atenea. Es tracta de les festes solemnes que se celebren cada quatre anys, les Panatenees. La túnica és per a la gran estàtua, obra de Fídias, que representa Atenea dreta, amb l’ègida que li cobreix el pit feta d’ivori, tota cisellada i incrustada d’or. Tots els voltants del temple són plens de belles estàtues de marbre una mica acolorit.

Ara baixem del turó, i fixeu-vos en aquestes mules que pasturen entre l’herba del prat, ombrejant per llorers i d’alguna olivera. Són les mules que van pujar tot el marbre, els carreus i la fusta per construir el Partenó. Els atenesos les han jubilat, i ara envelleixen en pau, perquè els grecs no mataven mai els animals que havien treballat mentre podien fer-ho.

Relats de mitologia, M. Àngels Anglada

1. Numera el text de cinc en cinc línies.

2. Busca el significat de les paraules següents:

cuirassa:

ivori:

òliba:

cisellada:

3. On i quan passa la història? Existeix hui encara la ciutat d’Atenes?

4. Indica quins en són els personatges principals i explica’n algun dels atributs.

5. Busca què és un mite. Per què diem que aquesta història és un mite? Què ens vol transmetre la història?

6. Escriu un mite sobre la fundació de la teua localitat.

Observacions i context

• Activitat de comprensió i expressió escrita. Pot utilitzar-se per a l’assignatura de Valencià: Llengua i Literatura, d’Àmbit Sociolingüístic i de Cultura Clàssica.

• Les primeres influències que va rebre Maria Àngels Anglada es poden trobar en les poetes de la tradició clàssica grega. De les lectures que fa de Safo, Erinna, Filenis, Corinna, Cleobulina, Telesil·la, Praxil·la o Mirtis, prové l’antologia de poetes gregues Les germanes de Safo (1983). S’incorpora a la literatura catalana amb la continuació del model novel·lístic propi de la primera meitat del segle XX, amb clars ressons de l’obra de Mercè Rodoreda o Virginia Woolf. Tanmateix, és durant l’explosió i normalització literària de les acaballes del franquisme, que tant Maria Àngels Anglada, com Montserrat Roig, Isabel-Clara Simó, Carme Riera, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens o Carme Miquel, entre altres autores, ofereixen una gran varietat estilística, especialment a l’hora d’incorporar humor i ironia a les seues obres.

Descripció

Mites. Comprensió lectora. Expressió escrita. Narrativa.

• COMPETÈNCIA ESPECÍFICA 5. EXPRESSIÓ ESCRITA I MULTIMODAL.

   

Resposta

Documents