Constantinoble, actual Istanbul, va ser la primitiva colònia grega de Bizanci, canviada de nom així per l'emperador Constantí I el Gran en el 330. Va ser la capital de l'Imperi bizantí (395-1453) o Imperi romà d'Orient fins a l'any 620, quan l'emperador Heracli I va adoptar el grec com a llengua oficial.
Les emperadrius bizantines van anar adquirint prominència política amb el pas del temps. Ja en el segle V trobem a Eudòxia, esposa d'Arcadi, que va exercir una gran influència en la política de l'Imperi. Eudòcia, esposa de Teodosi II, va protegir els jueus i pagans i va afavorir la cultura; entre les seves obres destaca una paràfrasi de l'Octateuc en hexàmetres. Pulquèria, germana de Teodosi II, va assegurar la continuïtat de l'Imperi bizantí en una època de grans convulsions. Teodora, l'emperadriu corregent, va viure en el segle VI, però, amb posterioritat, trobem a Irene, que en el segle VIII va convocar dos concilis i, després d'acabar amb el seu fill, es va convertir en la primera emperadriu bizantina a ocupar el tron, no com a consort o regent, sinó en el seu propi nom. En el segle XI, Zoe va sobreviure a tres esposos emperadors i a moltes conspiracions i jocs de poder. També Anna Comnena, en el segle XII, va ser l'autora de La Alexíada, la història del regnat del seu pare
Teodora, des de la seua influència en el camp polític i legal, va ser una ferma defensora dels drets de la dona com tantes altres al llarg de la història. Ja en el s. I a. C., Hortènsia va pronunciar un discurs davant els triumvirs en defensa de les matrones, també les oradores Mèsia i Carfània, en contra dels rols socials, es van defensar a si mateixes públicament. En el s. II, les emperadrius Faustina la Major i Faustina la Menor es van preocupar per l'educació de les xiquetes pobres.
Amb posterioritat, Guillermina de Bohèmia (s. XIII) va proposar crear una església de dones, perquè no se sentien representades; la cèlebre jutgessa sarda Elionor d’Arborea (s. XIV) va promulgar la Carta de Logu, considerada un dels primers exemples de constitució en el món; Christine de Pisan (s.XV), autora de La ciutat de les dames, va ser la iniciadora de la Querella de les Dones; l'escriptora mexicana sor Juana Inés de la Creu (s. XVII) va defensar el dret de la dona a l'educació i al coneixement i Olympe de Gouges (s. XVIII) va ser l'autora de la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadania.
En el s. XIX, la filòsofa anglesa Mary Wollstonecraft va escriure Vindicació dels drets de la dona; als Estats Units, la periodista Margaret Fuller va ser autora de La dona del segle XIX, l'abolicionista Sojourner Truth va pronunciar el famós discurs Potser no soc una dona? i l'advocada i sufragista Mary Ann Shadd va ser editora d'un periòdic antiesclavista; l'educadora i poeta brasilera Nísia Boscatge va escriure Drets de les dones i injustícia dels homes; la sindicalista argentina Virgínia Bolten va fundar el periòdic La veu de la dona i, a Espanya, Concepción Arenal, autora de La dona de l'avenir, va ser la primera dona universitària i una de les pioneres del feminisme.
En el s. XX, la sufragista anglesa Christabel Harriette Pankhurst va fundar el Women's Party; a l'Índia, l'escriptora i advocada Cornelia Sorabji al costat de l'activista Pandita Ramabai van lluitar contra el matrimoni infantil; a Espanya, Ascensión Xirivella, primera dona del país a exercir l'advocacia, i les polítiques i advocades Clara Campoamor i Victoria Kent ―amb posicions enfrontades pel vot femení― van ser referents en la lluita per la igualtat com també María Telo Núñez, autora de La meua lluita per la igualtat jurídica de la dona i promotora de canvis vitals en la reforma del Codi Civil de 1975, que va eliminar la “llicència marital” i , a França, el dret a l'avortament va ser legalitzat en 1975 amb la coneguda com a llei Simone Veil.